Explica Ramón Sebastián (76 anys) que quan va aconseguir tirar a la seva inquilina, 20 anys menor que ell, va descansar per fi. Deixava enrere sis anys d'impotències, de pujar-se per les parets... Solament li va pagar el lloguer durant els primers mesos. I això que en les negociacions prèvies ella mateixa va posar el preu, 1.000 euros al mes. I a Ramón li va semblar bé. Però quan després de dos judicis i sis anys pel mig li va lliurar les claus, un dia abans que la tirés la Guàrdia Civil per la força, la seva inquilina Josefa Rodríguez es va anar deixant-li, a més, un deute de 90.000 euros en lloguers impagats, i altres 12.000 més que es va gastar Ramón en minutes de la seva advocada per als judicis, Rosario Hurtado.
La història de Ramón és la d'un suplici per recuperar la seva casa (un xalet de 500 metres quadrats en el municipi madrileny de Navas del Rei) que fins i tot ha portat al Consell del Poder Judicial a analitzar el cas i intervenir. Va emetre un informe donant-li la raó a Ramón i censurant als jutges que han tramitat aquest procés. "L'Administració de Justícia ha fallat per dilacions indegudes" a l'hora de treure de la casa a Josefa i als seus tres fills, tots majors d'edat, i lliurar-la-hi al seu legítim amo, sosté el Poder Judicial.
A Josefa, Ramón va haver de pagar-li fins a la llum i l'aigua, malgrat que no cobrava el lloguer. Deia que no tenia diners per pagar i que d'allí no s'anava, que li denunciés, recordant-li a més que la llum i l'aigua corrien pel seu compte. És a dir, no cobrava, però havia de pagar-li els rebuts. Alguns van arribar ben nodrits en consum de quilowatts. Ramón va denunciar en 2008, però mai va imaginar que trigaria 2.190 dies a tirar-la del seu xalet.
"Tot eren estratagemes per no anar-se", recorda Ramón. Josefa va aconseguir dilatar el procés sis anys amb diferents advocats d'ofici. L'advocada de Ramón assenyala que, en els judicis, ella se li acostava i li deia: "Ayyy, si jo pogués pagar... Però no tinc, filla meva. I no s'anava". "Tot era falsedat, una estratègia estudiada per dilatar els processos", agrega Furtat. I és que Josefa no va escatimar en recursos judicials: va esgotar tots els inimaginables abans que finalment la justícia l'obligués a lliurar les claus.
La casa de marràs la hi va donar a Ramón el seu germà. En 2008, abans de la crisi, va decidir vendre-la. Josefa va respondre al seu anunci. "Al principi tot eren bones maneres", assenyala Ramón. "Jo demanava per la casa 285.000 euros. Ella va ser a veure-la i va acceptar comprar-la. Encara que dies després, va començar a parlar-me d'un local que volia vendre en Meco i que tenia llogat a uns xinesos, i em va demanar que els deixés entrar a la casa, abans fins i tot de la signatura, perquè els seus fills anessin pintant-la i acomodant-la. Vaig acceptar, i allò va ser la meva perdició... Una vegada dins, em va proposar fer un contracte de lloguer amb opció a compra. És a dir, em va dir que em pagaria 1.000 euros al mes i que en tres mesos, quan vengués el local, formalitzaríem la compravenda, descomptant del preu els lloguers avançats. Creia que ella anava de bona fe i li vaig dir: no et preocupis, et dono vuit mesos, no vull que malvenguis el local per la rapidesa".
Encara es ofusca Ramón quan recorda el calvari viscut, que va començar en 2008 i va acabar en 2013. L'assumpte va tornar a reviure-ho recentment. El Ministeri de Justiciale ha negat els 100.000 euros d'indemnització que demanava per la desídia judicial en la tramitació d'aquest procés, malgrat l'informe favorable a Ramón del Poder Judicial, que critica la dilació dels jutges. Justícia i el Consell d'Estat li deneguen el dret a una indemnització per entendre que el succeït no és "indemnitzable".
"No és indemnitzable que jo no pogués vendre el meu xalet en aquella època, abans de les crisis, quan valia 285.000 euros (ara costa uns 176.000), i que hagi estat sis anys sense pagar-me el lloguer i en canvi tenint jo que pagar-li a ella la llum i l'aigua?", s'enfada Ramón. I afegeix: "És molt injust tot el que ha passat; la societat ha de ser conscient que també sofreix l'amo de l'habitatge, i no solament fixar-se en qui diu ser la víctima al·legant que no té per pagar. Veient com s'han mogut i tot el que ha succeït, penso que aquesta gent es coneixia molt bé la llei i que van muntar tota aquesta estratègia per no pagar".
El succeït és que el 17 de juny de 2008, després de diversos mesos de morositat i oblidar-se Josefa de l'opció de compra pactada, Ramón va decidir acudir a la justícia. I aquí va començar el seu nou malson. La demanda la va interposar en els jutjats de Plaça de Castella, però aquests es van inhibir en favor dels de Navalcarnero, dels quals depèn el municipi de Navas del Rei. Quatre mesos després, Ramón va acudir als jutjats de Nalvalcarnero i li van dir que "allí no havia arribat gens". Es va donar per perduda la demanda i va caldre començar de nou tots els tràmits -després es va saber que els papers havien estat remesos incorrectament al Jutjat de Pau de Navas del Rei-. Des que Josefa va buscar advocat d'ofici i fins que va contestar a la demanda van passar altres tres mesos. I altres 10 més abans del judici. El jutjat va donar la raó a Ramón, però Josefa va recórrer a l'Audiència Provincial per dilatar la seva marxa del xalet (i mentrestant seguia sense pagar).
Els papers que es van perdre de jutjat en jutjat
L'amo del xalet mantenia que el que va fer amb Josefa va ser un contracte de compravenda amb opció a compra, però l'Audiència va donar una bolcada al procés en entendre que en realitat el signat entre Ramón i Josefa era un contracte sotmès a la Llei d'Arrendaments Urbans, i que la inquilina tenia dret a prorrogar-ho per cinc anys. El judici de l'Audiència va ser suspès una vegada perquè en el camí es va trencar el CD amb les diligències remeses des del jutjat al tribunal, i la segona vegada que es va enviar el CD, va arribar buit. En la seva sentència, l'Audiència no va entrar en si Josefa pagava o no el lloguer. I Josefa es va agarrar a l'error jurídic de Ramón en plantejar la demanda com un incompliment del contracte de compravenda.
I també va decidir que era Ramón qui havia de pagar la llum i l'aigua del xalet, ja que, segons ella, tots dos havien acordat que en els 1.000 euros de lloguer s'incloïa el pagament dels rebuts de llum i aigua. "Gens estava escrit en aquest sentit ni gens es deia sobre qui havia de pagar la llum i l'aigua, va ser quan la vaig deixar quedar-se a casa vuit mesos fins que vengués el local de Meco, però vaig haver d'afrontar les factures perquè no em denunciés per coaccions al·legant que eren serveis bàsics", es lamenta Ramón. Finalment, va haver de plantejar un altre plet, aquest per desnonament, que sí va fructificar. Però per llavors Josefa ja portava gairebé sis anys a la casa sense pagar un dur. "I vivint com uns reis, ella i els seus fills, en un xalet de 200 metres quadrats i altres 300 de jardí", rebla l'advocada Rosario Hurtado.
Ramón assegura que en els dies previs a l'anhelat lliurament de claus (les va lliurar el 23 de gener de 2014, un dia abans que anés la policia al xalet amb l'ordre de desnonament), un ferroveller de la zona li va advertir que quan entrés a la casa no la hi trobaria bé. "I era veritat, s'havien portat fins als cables de la llum".
Article vist a:
La increïble història de la inquilina morosa a la qual va caldre pagar-li fins a la llum i l'aigua (El País)
